24.11.09

T'adorms i et despertes amb la meva veu. Obro els ulls a mitjanit i t'envio un sms: m'he despertat... per a dir-te T'E+. El sol ponent és un cercle taronja. Anit la lluna també era taronja quan es va pondre.

22.11.09

A l'hora del migdia caminem riu avall fins al xoperal del Tòfol, ens asseiem en un banc de fusta mirant el riu mentre el sol ens acarona la cara, parlem i badem, dos ànecs ens saluden des de l'aigua... La felicitat és això. I saber que no te'n vas quan marxes.

20.11.09

Hi ha un cansament profund, molt profund, besllum de decadència, una nostàlgia flonja, tova, tendra, el sentiment d'haver conquerit tots els cims sense haver perdut encara l'afany de volar més amunt, cel enllà, vers l'infinit. Hi ha la vida que, com la boira, t'abraona i t'amanyaga mentre s'escola silenciosament. I després estàs tu, feta de sol i de lluna, il·luminant-me l'horitzó.

19.11.09

"Sempre hem de pagar els errors que hem comès? No hi ha manera d'esquivar-ne el cobrament?" (L'home d'origami, p. 63). El patrimoni dels nostres errors s'anomena experiència. L'experiència és sobretot escarment. Una vida sense errors no val res.

18.11.09

Una vegada José Antonio Marina em va dir: "Sólo cuando no necesites hacer daño a nadie para ser tú mismo, podrás ser feliz". He trigat molts anys a comprendre aquesta màxima. Massa anys. Pel camí, volent ser jo mateix, he fet mal a moltes persones i he sigut infeliç. Marina tenia raó. Potser és massa tard. O no. Ara només aspiro a ser una bona persona.

17.11.09

La felicitat és això. Riu avall amb regust de coco. Escuma de plaers cada cop més intensos. Batecs i gemecs. Un sostre infinit d'estels. Sospirs i revolts. La felicitat és això. La llibertat de ser teu.

16.11.09

Endreço papers manuscrits, obres inèdites... La meva dèria per escriure va començar el 1983, quan encara vivia a Pamplona. Sempre he posat la data als meus escrits. El problema és que no avanço perquè rellegeixo moltes coses... És un sentiment entranyable. Em retrobo amb el que vaig ser i em reconec. L'essència continua intacta.

15.11.09

Deliberadament m'allunyo de la gent. M'admira el gregarisme innat de l'espècie. Mai no he sabut ser sociable. La solitud m'acull amb tendresa. Tu també, però ets una excepció. La resta de les hores són per a ella.

14.11.09

No trigaràs a arribar. Mentre t'espero escolto Sade, paro taula, poso el cava al congelador, encenc les espelmes, toco la guitarra, bado... De sobte descobreixo que això no és un somni, ans tot el contrari... Obro els ulls ben oberts, miro al meu voltant... Sóc on sempre havia volgut estar... La vida m'hi ha portat després de moltes peripècies... No trigaràs a arribar. Ja deus ser a mig camí. Sé quina música escoltes al cotxe. Sé què estàs pensant. Sé què vols. Sé què somies. No hi ha dreceres cap a la felicitat. La vida és un regal. Tu ets un regal. El futur és un regal. Miro la flama de les espelmes... No cal que corris, tenim tota la nit per endavant.

13.11.09

Avui és dia 13. Avui fa sis mesos, mig any... He visitat el psicòleg. He netejat l'apartament. He bullit l'arròs. He canviat els llençols. Aquesta nit no dormiré sol, si és que dormo, que ho dubto. M'hauria d'afaitar. Fa sol. Avui fa sis mesos.

11.11.09

¿Què se n'ha fet, de l'home dur, segur, triomfador que era? ¿Qui m'ha llevat la màscara, o potser la màscara ha caigut a còpia de patacades? Que la foscor del meu passat no enterboleixi la llum del meu futur. Ja sé on no vull tornar. Tu em dónes la mà. Fem el mateix camí sota els mateixos cels. Som amics i som amants.

10.11.09

Podem anar més lluny. Sempre. Encara som a les beceroles. No em preguntis on podem arribar perquè m'agafa vertigen. Amunt. Endavant. Sempre. Pell a pell. Cos a cos. Cor a cor. Més lluny encara. Més enllà de l'horitzó. Per damunt de les muntanyes nevades. Cap al nostre cel. Sempre.

9.11.09

L'horitzó, d'un color taronja intens, es difumina lentament. Els fanals dels carrer, collvinclats, proven d'imitar aquesta llum sobrenatural. Poso la taula davant de la finestra per a poder contemplar tanta bellesa. El vent sacseja el brancam dels plataners. Els núvols han marxat. Resta el taronja, ara pàl·lid, tacat amb el vol dels ocells, l'agonia callada d'aquest dilluns clarivident. La nit no té pressa. Tanco els ulls i et veig.

8.11.09

El dia s'acaba. El cap de setmana s'acaba. Davant meu el cel amb el seu espectacle de núvols efímers. Un horitzó ben ample on descansa la mirada. Ocells que s'ajoquen. La teva veu. Dius que m'enyores. Romanen entre els meus dits els teus espasmes. Tremoles encara. M'emborratxo amb el teu nèctar. Ets una nena entremaliada. El dia s'acaba. Persisteix l'aroma intens de la felicitat.

6.11.09

Quan la teva vida depèn del veredicte dels altres, el millor que pots fer és esperar ben tranquil i gaudir del present tant com puguis. El meu present ets tu. Un regal del destí.
D'ençà que he suprimit la carn vermella i l'alcohol de la meva dieta, el meu temperament és menys sanguini. També hi ajuda el Depakine. ¿O serà la maduresa, la que em porta aquesta calma? Suposo que tot plegat hi influeix. El misteri de la química cerebral i el misteri de les vivències personals. Som el que mengem i el que experimentem i el que somiem i el que estimem i etcètera.....

5.11.09

Tres dones: ma mare, ma filla i tu. El triangle femení que sosté la meva vida. Les tres sou necessàries. Ser home és saber que no puc prescindir de vosaltres. L'origen i el destí. Cadascuna ompliu un espai del meu ésser.

4.11.09

Em desanimo. El futur fa pujada. Sort que l'àcid valproic m'estabilitza les neurones. L'àcid i tu. Sense tu el futur seria més costerut. Escolto la teva veu i se'm passen tots els mals. M'acarones com ningú m'ha acaronat mai. Exorcitzes els pensaments més foscos. Sé que me'n sortiré. No sé com, però me'n sortiré. Et miro als ulls i ho sé. Tu em fas creure en mi mateix.

3.11.09

T'esberles com una magrana madura
Saborosa i sucosa
T'esgrano molt a poc a poc
Et libo amb deliri
Mai no en tinc prou
Pleniluni benigne. Dia radiant. Vent. Riu amunt cap als teus llavis. Riu amunt entre les fulles tardorenques. Riu amunt cap a mi mateix, cap a l'origen de tot.

2.11.09

Enamorarse es crear una mitología privada con alguien. Jo Xiva i tu Kali. Tu Afrodita i jo Zeus. Et desitjo. T'estimo. T'adoro. Només la divinitat és adorable.
M'agrada el gest quan em treus les ulleres. La cara nua, despullada d'intel.lecte, només per a sentir-te, per a estar el més a prop possible. Dormo i no dormo. Tu em bressoles. Escolto la teva veu. Obro els ulls i et veig. Ets tot el que vull. Ets tot el que somio. Dormo i no dormo. Sóc teu.
Dius que amb mi ets tu. Arribes i et lleves la màscara, et despulles de tot, desinhibida, autèntica. Tu et trobes i jo em perdo, oblido qui sóc, descanso de mi, d'aquesta solitud que m'assetja pels miralls de la casa. Te'n vas i em quedo perdut. ¿Què t'has endut que em costa tant retrobar-me?

1.11.09

Demà lluna plena. Cada vegada em costa més esperar el dia del nostre retrobament. No volia que fos així. Necessito no necessitar-te. És molt més que el teu cos. És la sensació de retornar a l'origen, d'oblidar-me de mi mateix dins teu. Demà lluna plena.
Nebel (boira) llegit a l'inrevés és Leben (vida). Si ajuntem ambdues paraules: Nebelleben, a banda d'un palíndrom, ens apareix una plataforma per a joves artistes i una cançó d'un grup suís de black metal melòdic.

31.10.09

A finals de 1967, Paul Celan va llogar una habitació a la Rue Tournefort, al Barri Llatí, al costat de l'École Normale Supérieure, on treballava. Ell i la seva dona, Gisèle, havien decidit que era millor viure separats. Llavors, Celan tenia, si fa o no fa, la meva edat. Tres anys després es va llençar al Sena des del pont de Mirabeau. La literatura no ens salva de res. Amb prou feines fa de placebo. Durant els últims mesos de 1967 va escriure els 81 poemes de Lichtzwang...

Ich kann dich noch sehn: ein Echo,
ertastbar mir Fühlwötern,
am Abschieds
grat.

Dein Gesicht scheut leise,
wenn es auf einmal lampenhaft hell wird in mir,
an der Stelle,
wo mann am schmerzlichsten Nie sagt.

Encara puc veure't: un eco,
palpable amb mots tàctils,
en el caire dels comiats.

El teu visatge s'encongeix suau
quan en mi clareja com una làmpada
en l'indret on més dolorosament hom diu Mai.

NB: Les traduccions són meves