31.10.09

A finals de 1967, Paul Celan va llogar una habitació a la Rue Tournefort, al Barri Llatí, al costat de l'École Normale Supérieure, on treballava. Ell i la seva dona, Gisèle, havien decidit que era millor viure separats. Llavors, Celan tenia, si fa o no fa, la meva edat. Tres anys després es va llençar al Sena des del pont de Mirabeau. La literatura no ens salva de res. Amb prou feines fa de placebo. Durant els últims mesos de 1967 va escriure els 81 poemes de Lichtzwang...

Ich kann dich noch sehn: ein Echo,
ertastbar mir Fühlwötern,
am Abschieds
grat.

Dein Gesicht scheut leise,
wenn es auf einmal lampenhaft hell wird in mir,
an der Stelle,
wo mann am schmerzlichsten Nie sagt.

Encara puc veure't: un eco,
palpable amb mots tàctils,
en el caire dels comiats.

El teu visatge s'encongeix suau
quan en mi clareja com una làmpada
en l'indret on més dolorosament hom diu Mai.

NB: Les traduccions són meves