T'adorms i et despertes amb la meva veu. Obro els ulls a mitjanit i t'envio un sms: m'he despertat... per a dir-te T'E+. El sol ponent és un cercle taronja. Anit la lluna també era taronja quan es va pondre.

A l'hora del migdia caminem riu avall fins al xoperal del Tòfol, ens asseiem en un banc de fusta mirant el riu mentre el sol ens acarona la cara, parlem i badem, dos ànecs ens saluden des de l'aigua... La felicitat és això. I saber que no te'n vas quan marxes.

Hi ha un cansament profund, molt profund, besllum de decadència, una nostàlgia flonja, tova, tendra, el sentiment d'haver conquerit tots els cims sense haver perdut encara l'afany de volar més amunt, cel enllà, vers l'infinit. Hi ha la vida que, com la boira, t'abraona i t'amanyaga mentre s'escola silenciosament. I després estàs tu, feta de sol i de lluna, il·luminant-me l'horitzó.

"Sempre hem de pagar els errors que hem comès? No hi ha manera d'esquivar-ne el cobrament?" (L'home d'origami, p. 63). El patrimoni dels nostres errors s'anomena experiència. L'experiència és sobretot escarment. Una vida sense errors no val res.

Una vegada José Antonio Marina em va dir: "Sólo cuando no necesites hacer daño a nadie para ser tú mismo, podrás ser feliz". He trigat molts anys a comprendre aquesta màxima. Massa anys. Pel camí, volent ser jo mateix, he fet mal a moltes persones i he sigut infeliç. Marina tenia raó. Potser és massa tard. O no. Ara només aspiro a ser una bona persona.

La felicitat és això. Riu avall amb regust de coco. Escuma de plaers cada cop més intensos. Batecs i gemecs. Un sostre infinit d'estels. Sospirs i revolts. La felicitat és això. La llibertat de ser teu.

Endreço papers manuscrits, obres inèdites... La meva dèria per escriure va començar el 1983, quan encara vivia a Pamplona. Sempre he posat la data als meus escrits. El problema és que no avanço perquè rellegeixo moltes coses... És un sentiment entranyable. Em retrobo amb el que vaig ser i em reconec. L'essència continua intacta.